EL GAUCHO INSUFRIBLE (Roberto Bolaño)

He llegit 4 llibres de Bolaño, i cada llibre té un registre, un estil diferent. Em dona la impressió que la seva literatura es mou en temes comuns, múltiples temes, però que la seva grandària com a escriptor, la seva gegantesca figura literària fa que la seva obra sigui també enorme en quant a la varietat de registres. En aquest cas, El gaucho insufrible és un llibre de cinc contes i dos assajos. Els 2 assajos semblen parts de l'epíleg de la seva vida. Els contes tenen en comú la seva lateralitat, els seus personatges aïllats, solitaris i flota una certa tristesa. És un entreteniment bastant recomanable.

LES IL.LUSIONS PERDUDES(Honoré de Balzac)

Les 2 coses més impressionants d'aquesta novel.la són: la creació del personatge de LUCIEN i la tensió que aconsegueix donar a la TRAMA, a gran part de la obra. Sobre el personatge principal, cal dir que Lucien és un personatge arrossegat pel seu desig d'èxit. A la primera part de la novel.la Lucien és un creador ingenu, innocent, gairebé adolescent que arriba a enganyar-nos i creiem que vol triomfar com a escriptor. Durant la seva estada a París ens adonem que la literatura és només un mitjà per aconseguir ascendir socialment, adquirir una posició des de la que ser admirat i entrar definitivament a l'alta societat. Aquesta terrible obsessió per ascendir socialment combinada amb el seu caràcter dèbil i la seva inexperiència el precipita cap al fracàs més absolut i arrossega amb ell a la seva família a qui endeuta de manera vil i maldestre. A la tercera part, en teoria la part de l'arrepentiment de Lucien, de l'acceptació del seu fracàs i la presa de consciència del mal que ha fet a la seva família, finalitza amb un cop d'efecte(la tornada a parís amb el clergue Espanyol) que demostra que per sobre de tot Lucien és un ser ambiciós, arrogant i en aquest moment, amb desitjos de venjança. El seu arrepentiment, el seu desig de canvi, potser sincer, no deixa de ser una conseqüència de les circumstàncies i no del canvi del seu caràcter. És sincer quan vol estimar i fer el bé als qui estima, però no és suficientment fort per resistir-se a la terrible força interior que l'empeny cap a la lluita de l'ascensió social, la venjança i el vici de la vida parisina. Lucien comença sent un personatge simpàtic al lector, una mica cursi, però simpàtic. Acaba mostrant-se antipàtic i el lector acaba cansat de la seva indolència.

La trama de la novel.la es farceix dels temes clàssics: amor, èxit, delicte, vicis, luxe.....A pesar que la obra comença una mica lenta, amb descripcions detallistes i tècniques del negoci de la Impremta, poc a poc la intriga adquireix una tensió i una intriga superbes. Els moments de descans, es produeixen quan l'autor fa una digressió sobre el mon del periodisme, del teatre, de la justícia.... Balzac escrivia de seguit, incansablement, i la seva obra es correspon amb el seu procés d'escriptura: sense pauses, tot de seguit, intens, amb una voluntat d'abastar-ho tot: la societat, la vida, la comèdia humana....

Balzac és un autor realista amb tocs de romanticisme. Potser la part de la seva obra que no ha envellit tan bé és la referent als passatges més realistes, plens de detalls que volen plasmar de manera exacta el funcionament d'una parcel.la de la realitat: la política, la economia, l'art...... Aquestes parts són una mica avorrides. L'obra, en general, és enorme, indispensable.

MIL CRETINS (Quim Monzó)

En aquest breu llibre de contes, Monzó aborda temes que popularment no s'associen a la seva literatura. En un parell de contes, importants,( "El senyor Beneset" i "L'arribada de la Primavera") l'autor tracta el tema de la vellesa, del final de la vida. Mostra una realitat trista i amarga. "L'arribada de la primavera", si fos una mica més curt hauria sigut un conte definitiu i rotund sobre el tema. Per altra banda, continua tractant l'omnipresent tema a la seva obra de l'amor i las relacions de parella. Una mostra d'això és el conte "L'amor és etern", el meu preferit. Té ironia, humor, amargor....i una estructura rodona, perfecta. En d'altres contes com "Miro per la finestra" i "Dos somnis" hi ha com un canvi d'estil, l'intent de provar altres estructures. La segona part del llibre està format per petits relats(molts curts). Alguns d'ells són fluixos, com "Un tall" , "Una nit"i "La sang del mes que ve" que més aviat semblen acudits massa explicats. D'altres contes m'han agradat molt, com "Una altra nit" i "Qualsevol temps passat". En general és un llibre heterogeni amb moments espectaculars. Potser aquest llibre dona pistes de futures obres on l'humor no sigui tan present. Quim Monzó continua sent un dels grans escriptors de tota la Literatura Catalana.

EL VIAJE A LA FELICIDAD (Eduardo Punset)

En aquest llibre trobem belles i impactants frases com les que cito:

"La felicidad está escondida en la sala de espera de la felicidad"

"..la belleza es la ausencia de dolor..."

"la felicidad, tan intimamanete vinculada a la belleza, es la ausencia de miedo."

A l'últim capítol del libre, com a resum, configura la fòrmula de la felicitat. Primer de tot parla de les variables que integraran la fòrmula: factors reductors de benestar, la carga heretada en la recerca de la felicitat i els factors significatius en els índexs de felicitat.

Factores reductores del bienestar(R)

1. "El pesado fardo del pensamiento y de las convicciones que no han sido sometidas al analisis de la experimentacion y la prueba es inversamente proporcional a los índices de felicidad"
2. "Deben filtrarse escrupulosamente todas las instrucciones inspiradas en la memoria grupal."
3. "no interferir con lo que ya funciona"
4. "la felicidad es, primordialmente, la ausencia de miedo.""...el miedo, en lugar de ser agobiante, sea un estímulo positivo."

La carga heredada en la búsqueda de la felicidad(C)

1. "Todos somos mutantes...". "Cada embrión genera entre tres y cuatro mutaciones exclusivas que van en detrimento de su salud."
2. "El desgaste de los materiales....es inevitable."
3. "El envejecimiento....depende de la habilidad en evitar las miles de agresiones que soportan las células diariamente y en reforzar sus mecanismos de regeneración."
4. "el ejercicio abyecto del poder político...."."...la persistencia de sistemas no democráticos y la presencia de gobiernos corruptos incide muy significativamente sobre los ínidces de felicidad."
5. "Los homínidos no necesitan enfrentarse con un peligro real para aumentar sus niveles de ansiedad.""....basta con imaginar una situación de estres..."

Factores sgnificativos en los índices de felicidad(S)

1. "La E de emoción multiplicará a los demás factores en la fórmula; si es cero, nada de todo lo retante tendrá valor."
2. "La M de mantenimiento...""Es necesario dedicar más recursos al mantenimiento y menos a la inversión."
3. "La B de búsqueda constante....es el tercer factora de la fórmula. En la búsqueda y la expectativa radica la felicidad.""..ejercer la capacidad de búsqueda metafórica del cerebro..."
4. "El placer, el bienestar y la felicidad residen en el roceso de búsqueda y no tanto en la consecución del bien deseado."
5. "Las relaciones interpersonales tienen una incidencia mucho mayor que el clima en los índices de felicidad...""La P de relaciones personales en el espacio estelar de la fórmula de la felicidad."

En base a aquests punts la fòrmula de la felicitat és:

felicitat=E(M+B+P)/R+C

Caldrà doncs potenciar el numerador d'aquesta divisió i intentar reduïr al màxim la força dels factors denominadors.

EL QUINTO EN DISCORDIA(Robertson Davies)

Per contraposició als narradors europeus els narradors nord americans expliquen a les seves novel.les histories on passen moltes coses i que narren la vida complerta del protagonista. En aquestes novel.les algun dels protagonistes viatja molt, però no per turisme sinó com a opció vital, i tenen un flaire sempre de nomadisme. En aquestes histories sempre passen coses extraordinàries, encara que potser és degut a que condensar en una novel.la la vida complerta d'un protagonista fa que es destaqui sobretot el més important i vistós. Els narradors europeus expliquen sobretot viatges interiors, parlen més dels conflictes íntims dels protagonistes, les seves reaccions íntimes, els seus pensaments interiors. Segurament és només una impressió meva resultant de llegir autors com Auster, Eugenides i Robertson Davies. Aquest últim és el que ens ocupa. "El quinto en discòrdia" és un llibre molt bo, rodó, elegant, amb un punt d'originalitat però que té regust decimonònic. Tracta temes universals de profunditat: amor, guerra, mort, el destí. La conclusió del llibre té connotacions cristianes, poc racionals, místiques. El llibre s'inicia amb els fets que originen la culpa a un dels protagonistes i el que li passa al final s'ha de entendre com la expiació tràgica d'aquesta culpa. En aquest sentit l'estructura és perfecta, meditada, ideal. L'estil és sobri, impactant. El llibre m'ha agradat però no trobo la raó principal de perquè m'ha agradat tant aquest llibre. La història per suposat transcorre a Canada(horitzons extensos), Europa, Mèxic....

"REGLAS PARA LA SUPERVIVENCIA DE LA NOVELA", de Vicente Verdú.

Dissabte 17/11/2007 Vicente Verdú va publicar al suplement de cultura de El País un article en que donava les regles per a la supervivència de la novel.la. Resumides, amb cites literals, "són aquestes:

1. "La novela actual(...) deberá mostrarse enérgicamente resistente al intento de traslardarla al cine".
2. "El gusto de la lectura se obtendrá no del artificio argumental, el suspense policiaco, los agentes especiales, los cofres por descerrajar o los misterios divinos, sino de la intensa degustación del texto, sin necesidad de conspiraciones ni extrañas travesías."
3. "La narración literaria consciente de sí no aspirará a apoteosis final alguna...". "Lo que cuenta es la belleza de la immediatez, el texto convertido en un gozoso bocado de por sí."
4. "La fragmentación de las historias(...)tienden a copiar del blog y de la comunicación fragmentada omnipresente." "(...)mensajes cortos, del discurso corto y cambiante..."
5. "El desarrollo del libro no obedecerá a un hegemónico hilo argumental sino a una red de experiencias que hiladas(...)planteen un tutti frutti para el multipolar lector de hoy."
6. "Estimará la belleza eficiente de la forma, la seducción estética y no el uso instrumental o perruno del lenguaje."
7. "La peripecia interior es el juego especial de la escritura y su máxima legitimación."
8. "¿Para que fingir?" Diu que la ficció a la novel.la pertany al passat, s'ha de parlar de la realitat.
9. "La voz(...)será la de la primera persona del singular."
10. "Humor" i "Ironia".

AMULETO(Roberto Bolaño)

La narració, en boca de Auxilio Lacouture, es mou en la frontera de la bogeria: és una veu arrebatada, d'aspecte caòtic, que té un ritme constant i repetititu. La experiència a la facultat de filosofia i lletres de Mexic al setembre del 68 és el fet que cohesiona la obra i la llença cap a una exploració de la memòria de la narradora i el record de persontages amb qui ha conicidit. És un llibre molt emparentat amb "los detectives salvages" del mateix autor. És un obra petita, experimental, amb troços d'estil espectacular però que en general no arriba al nivell del millor Bolaño, del que a mi més m'agrada d'aquest autor.

LAURA A LA CIUTAT DELS SANTS (Miquel Llor)

A través d'un estil discret però sòlid i molt saborós, l'autor basteix una estructura perfecta per explicar una història de inadaptació on conflueixen temes clàssics com la confrontació camp/ciutat, el paper de la dona a les societats rurals, la religió, etc...Els personatges antics i conservadors fan ràbia al lector; la Laura desperta compassió. El llibre té un flaire intens a clàssic. De les novel.les catalanes del segle XX és una de les imprescindibles.

ENTRE DOS PALACIOS(Naguib Mahfuz)

M'ha semblat una novel.la d'estructura perfecta, clara. Si algú em demanés una novel.la per aprendre d'escriure novel.les, recomanaria aquesta. D'estil molt objectiu els personatges es dibuixen amb claretat, cadascún en la seva personalitat, amb el seu paper a la història i avançant i evolucionant al llarg de la narració. La obra desperta amor i odi del lector cap als protagonistes, pero amb punts de sombres. Ni el pare és tan dolent com sembla ni la mare tan bon. La temàtica de la novel.la dóna lloc a discutir sobre el tipus de vida, els ideals i la influència de la religió en les persones. El dibuix de 'islamisme sobre aquesta família és terrorífic: ambient extremadament masclista, doble moral, sumisió absoluta de la dona... L'estil està ple de detalls, molt realista, amb descripcions que practicament permeten visualitzar el que està explicant.

Aquesta és la primera part de la trilogia del Caire, del mateix autor. M'agradaria llegir les altres dues obres, però no sé quan ho faré. M'haguès agradat tenir aquesta novel.la a les mans quan estava a Egipte. És altament recomanable.(28/8/2005)

ÚLTIMAS TARDES CON TERESA(Juan Marsé)

L'estructura, la temàtica i els personatges d'aquest llibre em semblen magistrals. L'estil, però, no m'agrada. El llibre és inoblidable però hi ha massa passatges de to marcadament líric, plens de comparacions i imatges metafòriques que no aporten gaire cosa a la narració i que el que aporten(l'ambientació lírica que fa de música de fons als personatges) ho podien haber aportat de manera més concreta i breu. El llibre parla de moltes coses: la Barcelona dels anys 50, dels barris marginals de la ciutat, de la joventut burgesa que juguen a ser activistes d'esquerres,.. Al cosat d'aquests temes locals tracta també temes més universals: amor entre persones de diferents clases socials, l'ambició(amb algun record als personatges de Balzac), la decadència i la derrota. D'aquest libre recordaré la següent frase: "última noche de Fiesta Mayor(el confeti del adiós, el vals de las velas) en un barrio popular y suburbano, las cuatro de la madrugada, todo ha terminado." Aquesta frase està situada a la primera pàgina del llibre, i resulta un començament prometedor.

Si això fos cinema, m'agradaria fer un re-make del llibre i convertir-lo en una obra amb 200 pagines menys. Escorçaria moltes d'aquestes digressions poètiques que acaben sent un lluïment literari de l'autor i que treuen agilitat a la narració, i afegeixen aburriment.

EL DIOS DE LAS PESADILLAS(Paula Fox)

Un dels personatges principals de la novel.la és Nova Orleans. Amb el seu ambient sureny, socialment diferent de la resta del país i poblada per personatges bohemis s'erigeix en protagonista. Aquesta ciutat serveis d'excusa per explicar cóm, la protagonista, Helen, es fa una dona, història teixida amb les relacions de helen amb amics, coneguts i familiars. El protagonisme el comparteix amb Nina. Aquesta representa l'altra cara de la moneda. Helen és inocent, plena d'ilusions i esperança i encara no està desenganyada. Nina en canvi, té al seu interior una profunda desconfiança front el mon que la rodeja, te estones de profund decaïment i a cops es rebel.la contra es situacions que li semblen injustes, com la situació dels negres a Nova Orleans. Nina és mes rebel que Helen; a part, al final descobrim que Nina va ser amant del que ara és el marit de Helen i quan va passar era el nuvi.

La novel.la és sencilla, austera i d'una estructura perfecta, sense complicacions. L'estil no té gaires complicacions tampoc. A pesar de no utilitzar grans focs d'artifici i de la seva brevetat, és una gran novel.la, plena de temes transcendentals però de fàcil lectura. Venen ganes de llegir altres novel.les de l'autora.

NOCILLA DREAM(Agustín Fernández Mallo)

Aquest llibre és un recull de 113 contes(per anomenar-ho d'alguna manera), aparentment autònoms, pero que a base de incloure referències comunes a tots els capítols, aconsegueix tenir una unitat. Aquesta unitat s'estructura sobretot entorn d'un espai comú per a tots els persontages, el desert americà per on circulen, i on observen paisatges, objectes o persones ja observats o apareguts en capítols anteriors. A part d'aquest espai comú, també hi ha coincidència en la repetició de personatges solitaris, en la referència omnipresent a la ciència, i en l'ambient de road movie que planeja a tota la obra. L'estil és volgudament contingut, precís, fred. L'obra es crea com si fos un documental, recollint amb una càmera pretesament objetiva les situacions narrades. L'estil és proper a l'utilitzat per fer divulgació científica. A pesar de l'absència de adjectius vistosos i de descripcions del paisatge interior dels protagonistes el text desperta emoció i en alguns casos entusiasme. Això ho aconsegueix de 2 maneres: fa referència a icons sentimentals com la sèrie "el cotxe fantàstic", el grup de música "Surfi'n Bichos" o l'escriptor "Borges", que generen als lectors de la mateixa generació que l'autor una empatia emocionant; també utilitza l'escriptor situacions límits, de frontera, situacions absolutes i narrades de forma taxativa que com a mínim poden arribar a conmoure. Com a exemple d'això últim, al capítol 88(escollit a l'atzar), trobem les següents expressions: "ficus gigante", "calles concurridas como nunca hubiera imaginado", "silencio casi total","Kelly nunca llegó".... He llegit sobre aquest llibre que marca l'inici d'una nova generació d'escriptors, més del segle XXI, una nova forma de narrar. Potser és una mica exagerat. Aquest llibre representa una forma alternativa de narrar i aporta punts de vista diferents. Com a mínim, paga la pena de llegir-lo.

FIESTA (Ernest Hemingway)

És un llibre ple d'emoció, rodó, equilibrat i farcit de tensió humana. Tots els personatges busquen la diversió en una vida disipada. El personatge principal i narrador és el més lluït i enraonat. Bret, amor impossible de Jack Barnes, el personatge principal, té una vida caòtica i desequilibrada. És una noia que va a casar-se amb un home alcoholic al qual és infidel; ningú dels dos té recursos econòmics, encara que venen de bona família. Bret i Jack s'estimen, però ella ha quedat impotent a la guerra i el seu amor és inconsumable. Potser aquesta circumstància és la que fa que ell sigui el personatge més centrat. Aquest desprén tristesa i malenconia, però de forma serena i continguda. Jack serà sempre l'angel de la guarda de Bret, així és des del principi i així acaba. Els escenaris de l'acció, París i Pamplona, són fabulosos. Les descripcions utilitzades dels ambients, dels fets i de les festes, són precisos i contundents. Les frases són curtes, exactes, directes i describeixen fets que provoquen sentiments i sugereixen sensacions. És un llibre imprescindible.(28/11/2004)

EL GRAN GATSBY (F.Scott Fitzgerald)

És un llibre fascinant, amb un estil càlid, cadenciós, sensual. Fitzgerald crea personatges misteriosos apel·lant a sentiments profunds, ambientats a l'alta societat novayorkina dels feliços anys vint. Tothom sempre fa referència a l'autor com el narrador dels feliços anys vint, que dona testimoni de l'època dels excesos, del diner, dels luxes, etc.... Lluny de restar únicament com a una obra costumista, la història, marcada per un to malenconiós, té una força impressionant: és la història del gran Gatsby, multimillonari, però no de naixement, i amb una vida on anhela de manera permanent la figura de la seva estimada, Daisy, casada amb un altre. Finalment la aconsegueix, però el condueix a la mort. Sense un estil rabiós ni retòric, del llibre puja una força molt potent, mesclada amb la dolçor fascinant de l'estil. El llibre deixa una sensació de tarda d'estiu, amb el calor del sol sobre la cara. Llegir aquest llibre, per a qui no el conegui, representa fer un dels descubriments literaris més importants.(10/1/2004)

OPINIONES DE UN PAYASO (Henrich Böll)

L'estil de la novel·la m'agrada. El llibre té un ambient diferent dels llibres del sud, és molt alemany, molt alié a la nostra cultura més immediata. Predomina la ironia, els tons amargs, una crueltat molt dura del protagonista cap a ell mateix. La narració té un discurs profund cap a l'interior del protagonista, que explica la seva desesperació i determinació, obstinada, absent de ressignació cap a la perdua de la seva dona. Aquesta manca de resignació, però, no l'impulsa a lluitar per l'amor d'ella, que des del punt de vista del lector està perduda iremediablement, sino que l'enfonsa en un pou, sense amics ni amor ni diners. A part, tots s'acompanya d'una decrepitud física, simbolitzada per l'accident del pallasso que l'impedeix actuar. L'estil és clar, gens retòric, sencill i discursiu. Tot està dominat per un to trist i melancònic. El llibre es fa una mica difícil de llegir únicament en els troços que l'autor-protagonista parla de religió(cristianisme-protestantisme). La religió, en l'obra, té una importància superba, no tant des del punt de vista del misteri de deu i l'existència, sino en el sentit del tipus i estil de vida que està marcat per la religió que practica el protagonista. També utilitza la religió per presentar la rivalitat-conflicte entre persones. Aquesta temàtica, força important a l'obra, em deixa una mica indiferent, aliena a la meva formació vital i cultural.(07/09/2003)

L'ILLA DEL TRESOR(Robert .L. STEVENSON)

L'illa del tresor és una novel·la indispensable a qualsevol ranking d'obres literaries. ¿Qui gosa criticar-la? Amb un estil ferm, directe i d'aires mítics discorre una història trepidant, que exposa la bàsica lluita entre el be i el mal, però presentant en alguns personatges, tots els matisos del gris. Sota el dibuix tòpic del "dolent" s'amaguen actituds de "bo". El llibre desperta ansies d'aventura, de viatge, de natura, i si qui ho llegeix és un menor, ansies de crèixer, i com el protagoniste, assumir rols de "persona gran". Potser és una novel·la útil en l'educació dels més petits, amb clares moralitats sobre la bondat i la maldat, però per sobre de tot aporta diversió, plaer, i un intens desig de plagiar-la.

ESCORXA "LA CATEDRAL DEL MAR"

He llegit el primer capítol de la novel·la i m'ha semblat desagradable, escrit de forma molt simplona i amb un estil terriblement aborrit i acadèmic(però de primer curs d'acadèmia). ¿Realment hi ha algú que pugui justificar la qualitat literària d'aquesta novel·la més enllà d'una simple història entretinguda con les hi ha a milers?