La narració, en boca de Auxilio Lacouture, es mou en la frontera de la bogeria: és una veu arrebatada, d'aspecte caòtic, que té un ritme constant i repetititu. La experiència a la facultat de filosofia i lletres de Mexic al setembre del 68 és el fet que cohesiona la obra i la llença cap a una exploració de la memòria de la narradora i el record de persontages amb qui ha conicidit. És un llibre molt emparentat amb "los detectives salvages" del mateix autor. És un obra petita, experimental, amb troços d'estil espectacular però que en general no arriba al nivell del millor Bolaño, del que a mi més m'agrada d'aquest autor.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario